Creient? No creient? Cristianisme? Islamisme? Budisme? Hinduisme?
Quines diferències hi podem trobar?
Jo diria que es poden diferenciar per la seva filosofia, i la diferent magnitud destructiva que creen tan a ells mateixos com a persones amb altres creences religioses, és trist que pel fet de creure diferent, alguns arribin fins el punt d’amenaçar, agredir, insultar i fins i tot a matar.
I em pregunto, ¿per què? No crec que existeixi cap raó suficientment important com per arribar a aquests extrems. I menys, per una raó tan ridícula. I dic jo; per defensar el què? Un suposat déu?
Com podeu comprovar em faig moltes preguntes, preguntes amb una resposta invisible, tan invisible com els mateixos déus representats per cada una de totes les religions existents; el perquè d’aquest fenomen invisible, és simplement pel fet de que déu no existeix tal com el figuren i representen les diferents creences i religions. Déu no és una persona, ni cap poder diví. Déu és la fe que un mateix imposa sobre un individu o objecte per satisfer els seus neguits i preocupacions.
He parlat des d’un punt molt extrem de creença, que arriba a ser fanatisme. Però el que no arriba fins a tal extrem és bo? Suposo que si, segons el grau en què s’implica la persona.
Puc entendre, que en certes situacions qualsevol pot tenir un moment de feblesa psicològica en que hagi d’aferrar-se a una idea o creença per tenir esperança. Curiosament, els països amb una economia i cultura pèssima, i probablement amb antecedents d’alguna guerra o devastacions catastròfiques per causes naturals, solen ser més creients que els que vivim en el món modern sense aquest tipus de problemes.
Això, ho puc entendre però no ho comparteixo, crec que qualsevol persona no pot creure ni confiar el 100 % ni en res ni en ningú. Sóc partidari de que en aquesta vida un només podrà creure o tenir fe en sí mateix, fet que crec que és més difícil del que pot semblar. Creure en un personatge diví o en algun poder sobrenatural, inclús en alguna persona o objecte físic, no és correcte. Tothom i tot el que et puguis imaginar et pot fallar o decebre.
Tu, nomes tu pots tenir la capacitat de saber fins on pots arribar i de que pots ser capaç de fer, que sincerament crec que és molt el que podem fer amb un caràcter positiu i sobretot amb autoestima, perquè a la vida no existiria res sense l’esforç de cada un de nosaltres per fer des de la cosa més insignificant a lo més inimaginable. El mal i el bé el creem nosaltres, no posem la excusa del diable o de déu.
Com he dit, el concepte de déu, jo el represento en el que nosaltres mateixos podem fer i desfer.
Molta gent, per sort cada vegada menys, tenen uns ideals basats en l’educació que van rebre des de petits i fins a cert punt s’entén, pel que en diem “li van menjar el tarro”. Però, avui dia, em costa de creure que hi hagi gent que encara es creguin les barbaritats que profanen les religions pel simple fet d’estar vinculats a un grup ideològic, religiós i fins i tot, polític.
Hi ha religions més o menys destructives i més o menys respectuoses que d’altres, amb idees basades en la violència, el masclisme, el racisme, les prohibicions de drets imprescindibles pels éssers humans dels quals casi sempre el mes perjudicats són dones.
Per exemple el budisme, crec que es preocupa més de mantenir la pau i purificar el seu esperit, i no entra tant en caràcters destructius. En canvi, podem analitzar en què consisteix el Islam, i sense ànim d’ofendre a ningú “em fa fàstic”. Realment, a mi si que no m’entra al cap com pot existir una idea tan inhumana, tan irrespectuosa, tan antiga,etc.., i que a demés es porti a terme al peu de la lletra i amb aquest fanatisme.
No oblidem, els grans interessos econòmics que hi ha dins d’un grup religiós, destacant sobretot el cristianisme. Crec que no ens podem ni arribar a fer la idea, del poder econòmic que tenen aquesta gent. El més increïble és que en totes les esglésies et demanen caritat voluntària com a bon cristià, per satisfer les seves necessitats. Si heu pogut estar al Vaticà ho entendreu; com pots estar caminant per uns passadissos replets de marbre, retocs d’or, pintures i figures d’un valor incalculable, i a cada deu metres et trobes uns caixons immensos per introduir-hi la voluntat, per descomptat són diners.
Ja pots ser tot el cristià que vulguis, que si ets pobre, ets pobre, la església no et donarà de menjar, tot i així, una cosa és l’església i els seus interessos , i l’altre és la creença.
Aquí, us he deixat la meva idea sobre el que és la religió, una sèrie de mentides basades en esdeveniments divís, només per tenir a la gent enganyada i tenir-los amb por, així tenir un control sobre ells abusant de la seva fe i així tenir el seu recolzament. Aquesta definició té un nom, la manipulació. I és que per a mi, una religió no deixa de ser una secta, és a dir un grup manipulat per interessos d’altres.
No cal dir que jo em considero ateu, una idea que nega tota existència de déu, que t’allibera de tota mentida i que et dona la llibertat per ser tu mateix.
Quines diferències hi podem trobar?
Jo diria que es poden diferenciar per la seva filosofia, i la diferent magnitud destructiva que creen tan a ells mateixos com a persones amb altres creences religioses, és trist que pel fet de creure diferent, alguns arribin fins el punt d’amenaçar, agredir, insultar i fins i tot a matar.
I em pregunto, ¿per què? No crec que existeixi cap raó suficientment important com per arribar a aquests extrems. I menys, per una raó tan ridícula. I dic jo; per defensar el què? Un suposat déu?
Com podeu comprovar em faig moltes preguntes, preguntes amb una resposta invisible, tan invisible com els mateixos déus representats per cada una de totes les religions existents; el perquè d’aquest fenomen invisible, és simplement pel fet de que déu no existeix tal com el figuren i representen les diferents creences i religions. Déu no és una persona, ni cap poder diví. Déu és la fe que un mateix imposa sobre un individu o objecte per satisfer els seus neguits i preocupacions.
He parlat des d’un punt molt extrem de creença, que arriba a ser fanatisme. Però el que no arriba fins a tal extrem és bo? Suposo que si, segons el grau en què s’implica la persona.
Puc entendre, que en certes situacions qualsevol pot tenir un moment de feblesa psicològica en que hagi d’aferrar-se a una idea o creença per tenir esperança. Curiosament, els països amb una economia i cultura pèssima, i probablement amb antecedents d’alguna guerra o devastacions catastròfiques per causes naturals, solen ser més creients que els que vivim en el món modern sense aquest tipus de problemes.
Això, ho puc entendre però no ho comparteixo, crec que qualsevol persona no pot creure ni confiar el 100 % ni en res ni en ningú. Sóc partidari de que en aquesta vida un només podrà creure o tenir fe en sí mateix, fet que crec que és més difícil del que pot semblar. Creure en un personatge diví o en algun poder sobrenatural, inclús en alguna persona o objecte físic, no és correcte. Tothom i tot el que et puguis imaginar et pot fallar o decebre.
Tu, nomes tu pots tenir la capacitat de saber fins on pots arribar i de que pots ser capaç de fer, que sincerament crec que és molt el que podem fer amb un caràcter positiu i sobretot amb autoestima, perquè a la vida no existiria res sense l’esforç de cada un de nosaltres per fer des de la cosa més insignificant a lo més inimaginable. El mal i el bé el creem nosaltres, no posem la excusa del diable o de déu.
Com he dit, el concepte de déu, jo el represento en el que nosaltres mateixos podem fer i desfer.
Molta gent, per sort cada vegada menys, tenen uns ideals basats en l’educació que van rebre des de petits i fins a cert punt s’entén, pel que en diem “li van menjar el tarro”. Però, avui dia, em costa de creure que hi hagi gent que encara es creguin les barbaritats que profanen les religions pel simple fet d’estar vinculats a un grup ideològic, religiós i fins i tot, polític.
Hi ha religions més o menys destructives i més o menys respectuoses que d’altres, amb idees basades en la violència, el masclisme, el racisme, les prohibicions de drets imprescindibles pels éssers humans dels quals casi sempre el mes perjudicats són dones.
Per exemple el budisme, crec que es preocupa més de mantenir la pau i purificar el seu esperit, i no entra tant en caràcters destructius. En canvi, podem analitzar en què consisteix el Islam, i sense ànim d’ofendre a ningú “em fa fàstic”. Realment, a mi si que no m’entra al cap com pot existir una idea tan inhumana, tan irrespectuosa, tan antiga,etc.., i que a demés es porti a terme al peu de la lletra i amb aquest fanatisme.
No oblidem, els grans interessos econòmics que hi ha dins d’un grup religiós, destacant sobretot el cristianisme. Crec que no ens podem ni arribar a fer la idea, del poder econòmic que tenen aquesta gent. El més increïble és que en totes les esglésies et demanen caritat voluntària com a bon cristià, per satisfer les seves necessitats. Si heu pogut estar al Vaticà ho entendreu; com pots estar caminant per uns passadissos replets de marbre, retocs d’or, pintures i figures d’un valor incalculable, i a cada deu metres et trobes uns caixons immensos per introduir-hi la voluntat, per descomptat són diners.
Ja pots ser tot el cristià que vulguis, que si ets pobre, ets pobre, la església no et donarà de menjar, tot i així, una cosa és l’església i els seus interessos , i l’altre és la creença.
Aquí, us he deixat la meva idea sobre el que és la religió, una sèrie de mentides basades en esdeveniments divís, només per tenir a la gent enganyada i tenir-los amb por, així tenir un control sobre ells abusant de la seva fe i així tenir el seu recolzament. Aquesta definició té un nom, la manipulació. I és que per a mi, una religió no deixa de ser una secta, és a dir un grup manipulat per interessos d’altres.
No cal dir que jo em considero ateu, una idea que nega tota existència de déu, que t’allibera de tota mentida i que et dona la llibertat per ser tu mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada