EL CAPITALISME

El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i comerç de béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el màxim benefici en un mercat lliure i competitiu.

Molt criticat sobretot per les classes socials mitjana i baixa, naturalment per ser les més perjudicades en quan a accions portades a terme per interessos capitalistes, considero que en alguns casos, s’excedeixen uns límits no regularitzats per ningú. Sincerament, no és que estigui a favor ni encontra del capitalisme, simplement crec que és necessari.

El gran problema que hi trobo és l'abús, basat en l’ambició sense límits, que és lo més comú en aquest tema, que no es s'arregla prohibint, la solució “màgica” seria regularitzant allò del que s'abusa.

Veig impensable la idea de voler liquidar un sistema el qual manté les diferents classes econòmiques indispensables per a l’evolució i manteniment del sistema actual. Un capatàs és necessari a qualsevol nivell de poder, sense algú per d’amunt no hi ha inversió, i sense algú per sota no hi ha producció. Per tant, els dos són imprescindibles, la idea d'igualtat de beneficis per a tothom, anul·lant així el capitalisme, és inviable, a no ser que retrocedim en el temps i ens quedem en l'època quan la gent comercialitzava amb l'intercanvi. Però, estic convençut de que la mateixa evolució ens portaria al mateix sistema actual.

I és més, si analitzem algun poble en condicions de vida antigues, en que l’evolució no ha sigut present en la seva història i encara es porta a terme l'intercanvi com a moneda de canvi, observarem que sempre hi ha un cap o patriarca que pren les decisions i té el poder de decidir per sobre de la resta de persones del poblat.

La conclusió per a mi, és que s'hauria de crear algunes lleis per regularitzar el poder adquisitiu tan a nivell privat com públic. Simplement, per no fer al ric més ric i el pobre més pobre, i així, mantenir el sistema esglaonat, amb els diferents nivells econòmics dins la societat, sense caure en l’abús desmesurat del capitalisme extremista.

L'EXÈRCIT

L'exèrcit, dirien alguns que és imprescindible, i d’altres et dirien que no serveix per res. Jo em decanto més per l'opció de que no serveix per res, però no és del tot veritat, potser caldria canviar el concepte.
El primer exèrcit professional estable es va constituir a Roma, fins aquell moment, els exèrcits eren inestables, es formaven per a campanyes particulars, i no hi havia militars professionals, sinó persones reclutades voluntàriament o per força, que després del final de la campanya eren retingudes o eren deixades anar.
Els primers exèrcits es van fer per a conquistar i envair altres pobles, ciutats, etc. Per això, altres pobles es veieren obligats a fer els seus propis exèrcits per a defensar-se. És evident, que un exèrcit és una eina clau per enriquir-se a base de robar als demés països, és el que jo en diria un abús desmesurat de la ambició capitalista.

Tenim el concepte de que l’exèrcit és un mètode de defensa, i crec més, que és un mètode d’atac. És clar, que sense exèrcit estaríem d’alguna manera desprotegits, i es que és un problema mundial, no caldria cap defensa si no hi hagués ningú disposat a atacar. Cada país te les seves fonts de supervivència, el seu comerç. D’això es tracta, de comercialitzar el que cada país tingui més a l’abast, i així tenir uns interessos mutus comercials, on tan d’un bàndol com de l’altre en treguin el seu benefici i així satisfer les dos parts.

És inhumà violar el medi d’existència d’un poble, a base d'amenaces a mà armada, i el que és pitjor el fet d'aliar-se més d’un país per fer front a destruir-ne un altre, ara que això segurament nomes passarà quant els beneficis siguin satisfactoris per a totes les parts atacants. El més trist és que sempre “pringuen” els civils, que són els que no tenen culpa de res.

Podríem entrar en la idea anarquista, però tot i que crec que és una idea magnifica, no és viable, no és gens realista. Al món hi ha de tot, i gent molt diferent, pel qual crec que té que haver-hi un control, els agents són una part important per a la nostre seguretat, però parlant en terminis locals.

En països com Costa Rica o Haití, manquen d'exèrcit permanent, i es limiten a tenir una força de policia amb armes lleugeres que, en cas necessari, pot augmentar-se amb armes pesants. Tot i que constitucionalment, i sobre el paper, encara existeixen com a exèrcits. D’aquesta manera, centren la defensa dins del mateix estat, però és clar ¿qui atacarà països com Costa Rica o Haití? Si no tenen cap riquesa econòmica de què poder-se aprofitar.

A part del funcionament d’aquest sistema, entrem en els requisits que fan falta per entrar al exèrcit. I aquí jo ja entro amb mal peu, tan de patriotisme que en molts casos aquest sentiment va lligat al feixisme. I per descontat fa falta una mentalitat que no comparteixo gens ni mica, dediquen la seva vida a defensar un país, a sentir-se orgullosos dels seus companys i tasques realitzades, i com no a lluir un uniforme acompanyat d'una pistola o escopeta; tot per defensar la unitat i llibertat d’un país.

Quan lo important és defensar una família, sentir-se orgullòs dels seus fills, i lluir una casa plena d’àlbums de fotos en recordatori de les teves experiències enriquidores.

És aquí la diferencia des del meu punt de vista. Defensar un país? Quan els de dalt s’enriqueixen a costa dels que fan la feina bruta, els militars? Desprès els commemoren amb medalles per la seva valentia al haver fet algun acte en defensa als seus, i casualment són els típics que per motius de feina deixen a les seves famílies mig abandonades.

I jo pregunto ¿commemorat amb medalles per la seva valentia? Jo diria més al contrari, algú que deixa a la seva família amb la seva absència, i que sovint aquestes famílies tenen problemes psicològics o d’educació per la falta de la presencia d’un pare, aquesta persona és un covard!

I per acabar, la llibertat, la pau, el benestar és el que cal defensar. Per aquestes raons lluiten els exèrcits? Que no em facin riure, no es pot defensar unes idees tan dòcils, constructives i positives amb una imatge tan destructiva com els tancs, les pistoles, les granades, les metralladores etc..
Que canviïn el xip, que quant passen desgràcies naturals i envien soldats ajudar a buscar víctimes, o administrar menjar, etc, es realment quan ens podem sentir orgullosos dels seus serveis. AJUDAR, NO DESTRUIR.

L'EVOLUCIÓ DE LA MÚSICA

T’agrada la música?
Quina música escoltem avui dia?
La veritat és que actualment tenim de molts tipus, dins de cada tipus hi ha moltes versions diferents.
Hi ha música per a tothom i per a tot tipus de moment, el normal és que cada persona li agradi o es senti identificat amb més d’un estil musical diferent, cada estil va associat a la personalitat o ideologia de cada un.
Crec que actualment la música en general, està en crisi degut a la gran onada de “merda comercial” que inunda tot el món. Estic segur que existeix molta música de gran qualitat, però no surt a la llum per culpa del que realment omplen les llistes d'èxits a les ràdios, televisions, discoteques, etc.. Jo ja penso que la gent, sobretot les noves generacions no tenen en compte cap criteri a l’hora de escoltar música o comprar un cd.

No a tothom li pot agradar tot, es una bestiesa. Però almenys, considero que tinc un bon punt crític, hi ha música que no m’agrada i reconec el seu valor musical, i d’altre que no m’agrada i que a més crec que musicalment no s’aguanta per enlloc.
D’altres que se’ls hi dona massa importància i d’altres potser poca.

No cal ser cap entès del tema, cosa que jo no sóc. Per veure que el que ara es ven, és música derivada del pop i musica llatina, en molts casos “artistes” elegits o derivats d’algun programa de televisió. Aquí, ja trobem el primer problema, abans el músic havia de demostrar el seu talent per arribar a la fama, ara és al revès, ha d'arribar a la fama per ser alguna cosa.

Una altre música molt inculcada a la nostre vida actual és tot el que prové del que en diem musica electrònica; house, progressive, dance, màquina etc..
Fins a cert punt em pot agradar, però hi ha coses molt desfasades.
El concepte de fer música ha canviat totalment, podríem dir que fa unes dècades es componia i ara la musica es fabrica, és molt simple n'hi ha prou amb ensenyar cul i pit i fer melodies i lletres enganxoses, per moltes burrades que diguin el que interessa és que a la gent se li quedi al cap aquella melodia i aquell cul.

Personalment, tinc llàstima al veure totes les masses de gent consumint el que, els grans empresaris posen a la nostre disponibilitat, no només de la música, també podem incloure grans branques comercials com la moda, l’automobilisme etc.. Per exemple, aquella cançó mola perquè esta numero u de llistes fa tres setmanes, renova l’armari perquè lo del anys passat ja no està de moda, o comprat la honda sh que es “xuli” i la porta tothom.

És increïble, que la gent sigui tan hipòcrita, quin criteri té aquesta gent dominada per les grans masses empresarials i comercials? Falta de personalitat? Falta de criteri? Un problema de cultura? Jo crec que una mica de cada.

Degut aquesta conclusió, penso que una persona amb estil o criteri, és algú amb un estil definit, que no s’avingui al consumisme esmentat abans, alguns estils definits podrien ser, punk, heavy, hippie, rapero, cowboy, etc. No cal ser de cap estil existent, tothom es pot idear el seu, la meva idea està en no formar part de la gran explotació comercial que volen que consumim.
Com més gran em faig, més augmento les meves fronteres musicals, possiblement per avorriment d'escoltar sempre els mateix.
Però crec que no és culpa meva, simplement és que si no es segueix creant música, ens quedem amb el que ja tenim. ¿Serà per això que en comptes d'escoltar musica moderna, cada cop n’escolto de més antiga?
S’ha de dir que la època dels 70 als 90, la música tenia un valor summament superior al que tenim avui dia.

ELS BRAUS

Sabeu que els braus és l'espectable en masses més antic d’Espanya i del món?
Considerat com a espectacle modern, en que fixa les seves normes i adopta el seu ordre actual a finals del segle XVIII a Espanya. Els toros són considerats una de les expressions de la cultura hispànica.
Amb aquestes dades, podem veure que avui dia encara es practica un fet del segle XVIII, i que encara es porta a terme amb les mateixes regles. Amb això, vull dir que han passat segles i el desenvolupament cultural segueix igual. Que els hi passa aquesta gent, que no han desarrollat el seu cervellet o qué?
No dic, que en aquells temps fer brutalitats com torturar qualsevol ésser viu davant de multitud de gent, per molt cruel que sigui, fos un entreteniment normal degut a la època. Tot i que, alguns personatges de gran repercussió com el papa Pío V, el Gregori XIII i la nova dinastía arribada a España (els Borbons), i en general la aristocràcia francesa, i també Felip V, Carles III, i Carles IV, imponguesin prohibicions al llarg de la història taurina, sense tenir resultats positius degut al cas omís de la població.

Avui dia, no es pot permetre tal acte de sofriment d’un animal per simple diversió d’alguna gent sense escrúpols. I apart, aquesta festa nacional, dóna a entendre la poca evolució cultural que té aquest país.
No arribo a entendre com algú pot disfrutar veien com torturen un animal, com intenta sobreviure amb aquella agonia i sofriment que se’ls pot llegir als ulls. Aquestes situacions només em produeixen rebuig i impotència.

"Quins herois els que es posen davant d’un toro, i li planten cara amb un ridícul vestit, i movent un drap vermell per cridar la seva atenció". A qui volen enganyar? Però si ni tan sols lluiten en les mateixes condicions. Els criadors del brau asseguren que abans d'entrar a la plaça, l'animal no ha vist mai un matador ni el drap vermell empleat.

Del contrari mai oblidarien les tècniques empleades per ser agredits i seria massa perillós, els braus per instint envesteixen el drap que es mou, sigui vermell o no, els toros no diferencien els colors.
Aquest crim també es practica en altres països, però algún com Portugal ha canviat algunes regles com que el toro no és sacrificat a la plaça que és el mínim que es pot fer tenint en compte els temps que estem. Els defensors dels toros sempre surten amb la ridícula raonació de que, be que mengem pollastre o porc, etc. Tot animal té que ser sacrificat, i és veritat, però en quines condicions i de quina manera; Perfavor, fent lo patir!

Adjunto un enllaç, però aviso que pot ferir la sensibilitat d'algunes persones, això si tenen sentiments, és clar.

Una canço de Ska-P, verguenza.

http://www.youtube.com/watch?v=smMQsMsHbfM

CREENCES I RELIGIÓ

Creient? No creient? Cristianisme? Islamisme? Budisme? Hinduisme?
Quines diferències hi podem trobar?
Jo diria que es poden diferenciar per la seva filosofia, i la diferent magnitud destructiva que creen tan a ells mateixos com a persones amb altres creences religioses, és trist que pel fet de creure diferent, alguns arribin fins el punt d’amenaçar, agredir, insultar i fins i tot a matar.
I em pregunto, ¿per què? No crec que existeixi cap raó suficientment important com per arribar a aquests extrems. I menys, per una raó tan ridícula. I dic jo; per defensar el què? Un suposat déu?

Com podeu comprovar em faig moltes preguntes, preguntes amb una resposta invisible, tan invisible com els mateixos déus representats per cada una de totes les religions existents; el perquè d’aquest fenomen invisible, és simplement pel fet de que déu no existeix tal com el figuren i representen les diferents creences i religions. Déu no és una persona, ni cap poder diví. Déu és la fe que un mateix imposa sobre un individu o objecte per satisfer els seus neguits i preocupacions.

He parlat des d’un punt molt extrem de creença, que arriba a ser fanatisme. Però el que no arriba fins a tal extrem és bo? Suposo que si, segons el grau en què s’implica la persona.
Puc entendre, que en certes situacions qualsevol pot tenir un moment de feblesa psicològica en que hagi d’aferrar-se a una idea o creença per tenir esperança. Curiosament, els països amb una economia i cultura pèssima, i probablement amb antecedents d’alguna guerra o devastacions catastròfiques per causes naturals, solen ser més creients que els que vivim en el món modern sense aquest tipus de problemes.

Això, ho puc entendre però no ho comparteixo, crec que qualsevol persona no pot creure ni confiar el 100 % ni en res ni en ningú. Sóc partidari de que en aquesta vida un només podrà creure o tenir fe en sí mateix, fet que crec que és més difícil del que pot semblar. Creure en un personatge diví o en algun poder sobrenatural, inclús en alguna persona o objecte físic, no és correcte. Tothom i tot el que et puguis imaginar et pot fallar o decebre.

Tu, nomes tu pots tenir la capacitat de saber fins on pots arribar i de que pots ser capaç de fer, que sincerament crec que és molt el que podem fer amb un caràcter positiu i sobretot amb autoestima, perquè a la vida no existiria res sense l’esforç de cada un de nosaltres per fer des de la cosa més insignificant a lo més inimaginable. El mal i el bé el creem nosaltres, no posem la excusa del diable o de déu.
Com he dit, el concepte de déu, jo el represento en el que nosaltres mateixos podem fer i desfer.

Molta gent, per sort cada vegada menys, tenen uns ideals basats en l’educació que van rebre des de petits i fins a cert punt s’entén, pel que en diem “li van menjar el tarro”. Però, avui dia, em costa de creure que hi hagi gent que encara es creguin les barbaritats que profanen les religions pel simple fet d’estar vinculats a un grup ideològic, religiós i fins i tot, polític.


Hi ha religions més o menys destructives i més o menys respectuoses que d’altres, amb idees basades en la violència, el masclisme, el racisme, les prohibicions de drets imprescindibles pels éssers humans dels quals casi sempre el mes perjudicats són dones.

Per exemple el budisme, crec que es preocupa més de mantenir la pau i purificar el seu esperit, i no entra tant en caràcters destructius. En canvi, podem analitzar en què consisteix el Islam, i sense ànim d’ofendre a ningú “em fa fàstic”. Realment, a mi si que no m’entra al cap com pot existir una idea tan inhumana, tan irrespectuosa, tan antiga,etc.., i que a demés es porti a terme al peu de la lletra i amb aquest fanatisme.

No oblidem, els grans interessos econòmics que hi ha dins d’un grup religiós, destacant sobretot el cristianisme. Crec que no ens podem ni arribar a fer la idea, del poder econòmic que tenen aquesta gent. El més increïble és que en totes les esglésies et demanen caritat voluntària com a bon cristià, per satisfer les seves necessitats. Si heu pogut estar al Vaticà ho entendreu; com pots estar caminant per uns passadissos replets de marbre, retocs d’or, pintures i figures d’un valor incalculable, i a cada deu metres et trobes uns caixons immensos per introduir-hi la voluntat, per descomptat són diners.
Ja pots ser tot el cristià que vulguis, que si ets pobre, ets pobre, la església no et donarà de menjar, tot i així, una cosa és l’església i els seus interessos , i l’altre és la creença.

Aquí, us he deixat la meva idea sobre el que és la religió, una sèrie de mentides basades en esdeveniments divís, només per tenir a la gent enganyada i tenir-los amb por, així tenir un control sobre ells abusant de la seva fe i així tenir el seu recolzament. Aquesta definició té un nom, la manipulació. I és que per a mi, una religió no deixa de ser una secta, és a dir un grup manipulat per interessos d’altres.

No cal dir que jo em considero ateu, una idea que nega tota existència de déu, que t’allibera de tota mentida i que et dona la llibertat per ser tu mateix.

MR. PISTON

Mr. Piston és el sobrenom que he rebut desprès que el 16 d’agost de 2009 em fes un tatuatge. Degut a la inesperada noticia, alguns poden pensar que va ser una decisió una mica agosarada i boja. Pels que no ho sàpiguen, feia anys que tenia la idea de tatuar-me un pistó i biela en el braç, de 18 cm per 7 cm.
No crec que m'arrapenteixi mai, simplement perquè simbolitza una part de la meva vida súper important, i a més amb les condicions en les que m'el vaig fer.
Vaig esperar a fer-me’l a l'anar de vacances a Califòrnia, per a mi, el fet de fer-lo allà potenciava el seu valor.
No només ho potencia el fet de fer-lo en un Tattoo de San Francisco, sinó que també és un record de un viatge molt especial, per tots els llocs que vaig conèixer i també molt important per la persona amb qui ho vaig compartir i que també es va tatuar una estrella, i això queda en record mutuu.
Diuen que els tatuatges vicien, és veritat, no descarto fermen algun més, més endavant.

T'AGRADA VIATJAR ?

El fet de viatjar, és per a la gent un plaer, una forma de gaudir uns dies, unes setmanes, uns mesos. És el que normalment anomenem vacances. Hi ha tot tipus de vacances, sense anomenar els viatges de feina, que és clar que no és el mateix.
La veritat és que a mi fa uns anys la idea de viatjar no em feia cap gràcia, no m’entusiasmava el fet de marxar fora, suposo que per varis motius, la por d'agafar un avió, el respecte de conèixer altres cultures i idiomes, cosa que fa pensar; com mi entendré, la preocupació de no ofendre algú pel simple fet de pensar i fer les coses diferents, etc.

També haig de dir que en aquells anys la economia tampoc era per tirar coets, i sincerament tampoc m’hagués gastat els diners en cap viatge.
És molt important el anar acompanyat, o més important que anar acompanyat és la companyia, encara que alguns solitaris prefereixin anar sols.
Realment ara ho gaudeixo, i crec que és molt interessant i enriquidor el fet de conèixer altres maneres de pensar i de fer, de vegades t’agrada més i d’altres menys, però el fet és lo curiós que pot resultar conèixer altres punts de vista, i això en el meu cas m’ha afectat en canvis de actitut o mentalitat en algunes coses, és evident que no hi ha un lloc perfecte, però agafant idees d'aquí i d'allà un es pot crear una idea del que hi ha al món i vulguis o no sempre es queda alguna cosa de cada lloc que has estat. D’alguna manera obres la ment a nous conceptes i noves maneres de fer.

D'aquí vé un escrit, per a mi ben real i magnífic, que deixa clar el com podem ser i com podem crèixer mentalment inclós millorar com a persones, a base de noves experiències.

Tú eres todos los kilómetros que has recorrido. Eres cada una de las personas que has conocido. Tú eres los atardeceres que has visto. Todos los lugares en los que has amanecido. Cada sabor y cada olor, cada alto en el camino. Eres cada huída y cada reencuentro. Todos los mares en los que te has bañado. Todos los caminos que has tomado. Cada cerro, cada valle, cada río. Tú eres lo que has visto y lo que has vivido.

Per això, ànimo a tothom a poder viatjar tot el que puguin, ja que es disfruta i es viu molt. I això de l' idioma o agafar un avió són tonteries que desprès compensen, i és més, relacionar-te amb gent que parla un idioma que no entens, és divertit.

I aquí deixo algunes fotos de llocs que he estat.

GRAN CAÑON COLORADO ...... HOLLYWOOD ...... SALOU



TARRAGONA ...... ANDORRA ...... SANTA BARBARA

SAN FRANCISCO ...... VANCOUVER ...... LOS ANGELES



BERLIN ...... ROMA ...... LAS VEGAS

AMSTERDAM ...... FUERTEVENTURA ...... PARIS